Felicitats als qui, tot i la por a represàlies laborals, vàreu fer vaga. I també als que la vam poder fer tranquil•lament. Felicitats als pares i mares que vàreu donar una lliçó a molts professors no portant els fills a escola, als qui us vàreu negar a anar a comprar, aquell dia, o us vàreu prendre aquell dimecres com un dia festiu sense consum. Felicitats també als qui, coincidint amb la reivindicació de la vaga, no la vau poder secundar, pels motius que sigui. I felicitats, sobretot, als sindicats, per haver demostrat que, per molt que la dreta intenti enterrar la organització dels treballadors i treballadores, el sindicalisme i l’esquerra social estan vius, molt vius.

La vaga del 29-S ha estat una estirada d’orelles a un Zapatero que fa massa temps que no escolta. I si després d’això, l’Executiu socialista no rectifica les seves polítiques socials i corregeix la reforma laboral, demostrarà tenir tan poca sensibilitat social i democràtica com va demostrar Aznar quan governava. O fins i tot menys.

Les mobilitzacions del 29-S demostren que la reforma laboral aprovada pel Congrés no té el suport de la majoria de ciutadans. I que els treballadors i treballadores d’aquest país, que som els qui fem funcionar l’economia, n’estem farts de pagar la crisi que no hem provocat.

Zapatero va arribar al govern gràcies a les grans mobilitzacions socials contra la guerra d’Iraq i contra les mentides del PP. Ara no pot mirar cap a un altre costat. Ha de girar a l’esquerra per tornar a connectar amb el país, per evitar caure permanentment en la contradicció entre allò que pensa el carrer i allò que aproven les Corts.

Espanya ho va dir clar el 29-S i Rubí també. Volem polítiques socials, volem ocupació i de qualitat, volem ajudes pels qui realment la generen (que no són els bancs) i volem un govern que govern pel seu país, i no al dictat dels poderosos i els bancs mundials.